Barcelona: l’inici de la majoria del 80%

El diumenge 26 de maig va quedar palès una nova configuració del mapa polític de Catalunya. D’aquests resultats que ens van proporcionar les eleccions municipals i les europees en poden treure diverses reflexions:

  1. L’electoral a favor de l’opció independentista aposta clarament per l’estratègia d’Esquerra Republicana d’anar més enllà de la política de blocs i bastir ponts entre grups, partits i electors del sobiranisme del 80%. Tanmateix, l’electorat independentista també va emetre un missatge clar de cara a la política exterior: l’estratègia del President Puigdemont agrada i és encara una figura rellevant en la política catalana que pot ajudar a favor de la causa independentista.
  2. Esquerra Republicana es configura com la principal força del país seguidament del PSC que es configura com la segona força política.
  3. Si fem una lectura a partir dels eixos sobiranisme/unionisme, ERC i PSC ocuparien les principals posicions, seguides de JxC i C’s. Hi ha un viratge cap a l’esquerra en els lideratges segons els blocs.
  4. El cinturó roig metropolità de Barcelona es desdibuixa, tot i que la presència del PSC encara és forta. Tot i així, els Comuns i ERC ocupen primeres o segones posicions en la majoria de municipis.

Aquest nou mapa polític posa de manifest l’emergència d’un nou lideratge polític del sobiranisme representat per ERC. En aquesta estratègia de suma i ampliació de la base a favor de la construcció de la República Catalana, posa en evidència les mancances que el mateix procés independentista pateix i ha patit: la manca de suports amplis i majoritaris. L’estratègia d’ERC és, per tant, plenament republicana, sobiranista i progressista amb la intenció de revertir errors comesos en el moviment independentista.

És aquí quan sorgeix l’oportunitat que ERC es configuri com el partit que ocupi la centralitat política del país. Per una banda, pel que fa a la part independentista, pot fer pinça amb JxC i CUP (Poble Lliure). I, per una altra, la sobiranista/progressista d’esquerres, pot fer pinça amb els Comuns i la CUP (Endavant i altres).

Fins ara només enteníem la política catalana de pactes en base els blocs del sí o el no a la independència: o bé ERC+JxC+CUP o bé PSC-C’s-PP, i el Comuns sense definir. La situació actual de Barcelona obre una finestra d’oportunitat a un canvi de paradigma: trencar amb la política de blocs i posar a sobre la taula l’entesa de la majoria sobiranista del 80% que suma l’electoral de JxC, ERC, CUP (al complet), Comuns i algun sector del PSC. Però, quina és la força política capaç de liderar aquestes aliances? Doncs, és Esquerra Republicana.

Si el proper 15 de juny, l’Ernest Maragall és alcalde de Barcelona gràcies a un pacte amb Barcelona en Comú, s’obrirà una nova manera de governar que fins ara només hem pogut comprovar en alguns ajuntaments en aquest darrer mandat com Badalona o Sabadell. Aquest pacte seria un govern sobiranista i progressista que podria fer pactes amb JxC o, fins i tot, amb el PSC (aquest darrer més difícil) i que seria còmode per a les dues ànimes que representa la CUP. Si al final resulta ser una bona fórmula per governar, per què no fer-ho realitat en un futur a la Generalitat de Catalunya?

Amb aquest pas s’obre la porta a poder convertir la llarga la majoria sobiranista del 80% del referèndum acordat i en defensa de les llibertats, els drets i la democràcia en la majoria sobiranista del 80% de la construcció de la República Catalana. Una oportunitat del tot necessària. No importa el tant per cent de gent que doni suport o no a una causa, sinó la força de la mateixa gent per empènyer el país des de tots els seus àmbits cap a una causa comuna i representativa. Els partits polítics poden esdevenir les eines que visualitzin en l’àmbit polític la presentació d’aquesta aliança entre republicans, sobiranistes, independentistes i federalistes des de l’esquerra anti-capitalista fins al social-liberalisme. Una comunió política que s’haurà de teixir finalment (potser en un inici en paral·lel) amb les conquestes socials i econòmiques. És aquí on el repte de la societat civil i de les diferents entitat que la conformen serà bastir aquestes majories socials i econòmiques per lligar-les amb l’àmbit polític preparat per encetar el camí de la construcció republicana.

Però, què passa si aquest govern no és possible? Què passa si BeC aconsegueix l’alcaldia d’Ada Colau amb els vots del PSC, C’s (Valls) i PP? El resultat seria un trencament d’aliances entre Comuns i ERC difícilment reparables fins a un nou mandat, la qual cosa representaria més temps i esforços d’entesa entre les diferents parts. I el més preocupant és que aquest fet empenyeria els Comuns a unes posicions més properes de l’unionisme. Això obriria la porta a que els Comuns patissin els mateixos passos que el PSC des del 2012: desfeta interna (marxa de sectors sobiranista i independentistes a altres com ERC o CUP) i posicionament unionista i no-sobiranista.

És veritat que aquest últim escenari ja ha passat en certa manera amb la desfeta de Podem de Catalunya (el cas de Fachín), líders com Domènech o sectors com el de Sobiranistes (Nuet i Alamany). La diferència en aquest cas és que qui ha de prendre la decisió d’una opció o una altra és, en certa manera, Ada Colau. Ada Colau és actualment la persona el lideratge de la qual és innegable que arrossega gran part del votant dels comuns i de suport social, la qual cosa fa que el seu paper sigui essencial en el transcurs de la formació.

Ada Colau té a les seves mans un paper important que afectarà no només a la governabilitat de la ciutat de Barcelona, sinó també a les futures aliances del futur govern de la Generalitat. Aliances amb empremta republicana, progressista i sobiranista tot representant el 80%.

Però, com deia el poeta… “tot està per fer i tot és possible”.

Jordi Soldevila Jiménez

REPENSEM RIPOLLET

Tot just falta un mes per a les properes eleccions municipals; és l’hora, doncs, de fer balanç d’aquesta legislatura sobre el què s’ha fet i el que no, o com s’han fet les coses des del govern i també des de l’oposició. Tanmateix, no importa el color polític del govern local per afirmar que a Ripollet hi manca un model i projecte de futur per a la ciutat, la qual cosa fa que àmbits de la pròpia administració no compleixin els criteris d’eficiència i eficàcia que la ciutadania requereix i necessita. D’aquesta manera es dificulta molt la tasca de resoldre els reptes i problemàtiques actual de Ripollet. És per això que en aquest article exposo la meva proposta per instar a la reflexió i el debat.

En primer lloc, la definició del nou model de ciutat per a Ripollet passa per la construcció de majories àmplies de consens, és a dir, per la suma d’esforços entre diferents persones que formen part de l’entramat social, polític, associatiu, econòmic i ciutadà del municipi. En segon lloc, cal promoure nous lideratges; cal una renovació en els diferents sectors de la nostra societat per tal de posar en valor persones amb nou talent i noves idees, i noves generacions que estiguin decidides a influir en la vida pública.  En tercer lloc, cal un lideratge públic ferm i disposat a liderar la transformació de la ciutat; necessitem una administració pública forta amb totes les eines i mecanismes per garantir l’aplicació de polítiques públiques valentes. En quart lloc, cal repensar els àmbits de la vida política per establir nous espais de debat, consulta i decisió; en aquest sentit, no només els agents socials, culturals i ciutadans han de tenir més veu, sinó que també s’ha de poder establir noves formes d’interacció amb el sector privat amb supervisió i auditoria pública permaments. I en cinquè lloc, cal dotar-nos d’una sèrie de valors comuns que estiguin basats en les lluites a favor de més justícia social (sanitat i educació públiques, dret habitatge digne, pobresa zero…), més drets i llibertats civils (feminisme, LGBT+, dret animals…) i més justícia sostenible econòmicament i medi ambientalment (lluita contra el canvi climàtic, residus zero, economia circular, promoció de l’economia local, PIMES i autònoms…).

A partir d’aquest model, caldrà dibuixar un projecte amb propostes que puguin resoldre els reptes actuals de Ripollet. El principal repte de la ciutat és l’actual problemàtica de l’habitatge: s’ha de replantejar el parc d’habitatge local que disposem (social i públic, o privat), quines mesures o mecanismes des de l’administració s’han d’adoptar (ajudes al lloguer, compra d’habitatge social, etc.) o quines transformacions urbanístiques són les més adient (rehabilitació d’edificis o construcció de nous). L’urbanisme pot ser l’eina de transformació del territori que ens permeti millorar l’habitatge, però també la qüestió de la connectivitat i els espais públics. Cal una planificació urbanística sostenible general de ciutat i dels seus barris, passant des de la rehabilitació d’habitatges fins a la construcció de noves vies que permetin connectar-nos amb el territori que ens envolta. Hi ha barris de Ripollet que necessiten intervencións específiques i adaptades a la seva realitat i necessitats com Pont Vell – Can Tiana o el Centre – Nucli Antic. A més a més, els serveis municipals han de ser garants de bona gestió pública i de qualitat. Ripollet actualment només fa recollida selectiva del 36% dels residus, cal una bona gestió dels residus i la neteja municipals, així com també de l’aigua, el clavegueram, la grua, el transport, etc. I per fer-ho cal explorar noves maneres de gestió pública o mancomunada amb altres municipis.

En segon lloc, l’ocupació és una assignatura pendent des de fa anys; és per això que fa falta crear espais de generació de riquesa: apostar per nova indústria i noves empreses, promoure el comerç local o reinventar el mercat. Això passaria per transformar el PMO en un centre de promoció econòmica important que planifiqués tots aquests aspectes per tal d’establir mecanismes i fer propostes en matèria fiscal (per compensar la pressió fiscal que s’exerceix sobre la ciutadania actualment), en formació (formar a la ciutadania en diferents àrees, fer plans d’ocupació especials, etc.) o en promoció (fomentar la cooperació entre empreses i administració locals, crear xarxes de col·laboració entre les PIMES i comerços locals, promoure la creació de cooperatives locals, etc.).

En tercer lloc, juntament amb aquestes polítiques urbanístiques i econòmiques, s’ha d’impulsar una transformació social del tot necessària. Per una banda, cal convertir serveis socials en el node central de previsió, control, atenció i cura de les problemàtiques socials locals. Per una altra, cal reformular tots els serveis i aspectes de la comunitat educativa, de salut, cultural, de joves i esportiva com a pilars fonamental socials, i aplicar una entesa entre aquestes coordinadament. A més a més, en matèria de drets, cal establir eines i mecanismes de control, atenció i denúncia de casos de discriminació o odi de qualsevol tipus a col·lectius vulnerables. Necessitem ser una ciutat de respecte i tolerant on també les persones migrants tinguin veu i drets perquè Ripollet serà una ciutat d’acollida o no serà. Així com també fa falta realitzar una bona planificació per assolir les millors condicions de benestar animal amb protocols d’actuació i coordinació pels animals abandonats, les colònies de gats i els casos de maltractament.

En quart lloc, cal una feminització de tots els aspectes i espais de la vida pública de la ciutat a partir d’una agenda política feminista concreta que permeti l’empoderament real de les dones, l’assoliment de quotes de representació femenina a tots els àmbits i el foment de la coeducació entre homes i dones per tal de construir una societat més lliure i justa.

I, en cinquè i últim lloc, cal realitzar una transformació democràtica a partir de la transformació de la pròpia administració local. La prioritat ha d’estar basada en aplicar mesures de transparència (portal web, canal d’informació, codis i manuals de bones pràctiques, auditories públiques, etc.) i de participació (espais de debat i consulta, processos participatius, elaboració d’un reglament, etc.). A més a més, com a mesura democratitzadora, cal apostar per aplicar la perspectiva de gènere i interseccional (tenint en compte qualsevol altre condició) per tal d’afavorir polítiques públiques justes i de màxima qualitat. I també cal establir un control i anàlisi de qualitat de les polítiques públiques periodicàment per garantir el bon funcionament i aplicació de les accions públiques.

Totes aquestes propostes han de permetre situar Ripollet en la ciutat de primera que es mereix. Si aspirem a ser grans, cal pensar en gran, cal esdevenir una ciutat metropolitana i a favor de la gent perquè Ripollet és la gent; cal repensar Ripollet, de baix a dalt.

Ara vénen dies de paraules, però el que la gent necessita ara són fets. Esperem que els partits polítics locals estiguin a l’altura del moment; però, aquesta és una feina que ens correspon a tothom per tal de fer-ho possible.

Fem-ho!